En aquest mapa observem les provincies (i els voltants) que es visiten en la nostre ruta:
En els següents tenim les rutes que es seguiran cada mes:
Juny i Juliol
Agost
Septembre
Octubre
I per despedir-nos: Fira de Bruixes i Fes-te Bruixa!
Per tancar el recorregut anirem a un dels pobles amb més cultura de bruixes de Catalunya: Sant Feliu de Sasserra. On disfrutarem de gran espectacles, fires, i rutes guiades que ens representaran la vida de les bruixes a l'edat mitjana.
Feste-foc i la Baixada de l'Àngel a el Vallés
I seguim amb els Balls de Diables, les cercaviles de foc i els dracs! En les festes de Santa Úrsula, al Vallés, el foc i les representacions mitologiques del bé i el mal són l'element principal de la festa! Així que disfruteu d'aquest marevellós espectacle!
La Mercè (24 de setembre), Barcelona.
Què millor que compaginar un correfoc i altres activitats relacionades amb la cultura catalana amb concerts de grups musicals de moda i festivals a La Mercè! Esperem que sapigueu disfrutar d'aquestes grans festes!
Festa del Drac Nou de Vilafranca del Penedés (30 d'agost)
I per acabar el mes d'agost... MÉS FOC! Aquest cop, ens en anem a Vilafranca del Penedés.
 |
| Drac Nou de Vilafranca |
Aquelarre de Cervera (24,25 i 26 d'agost)
Si de veritat voleu veure foc, diables i éssers màgicament màgics, no falteu a l'Aquelarre de Cervera, una festa amb molta història!
Discurs de Jaume Ferran (natal de Cervera) a l'Aquellare:Ens trobarem a Cervera
l'últim dissabte d'agost.
Seguirem la cercavila
de bruixes i de bruixots
i anirem amb ells,pels aires,
cap a la plaça Major.
Saludarem,
bastó enlaire,
l'aparició del Gran Boc
i ens perdrem,
els uns i els altres
al bell mig del Carreró.
A mi, si un dia em retroben
que no em despertin del tot
fins que passi un any i torni
l'últim dissabte d'agost.
Festa Major de l'Arboç (22 d'agost).
Una altra festa amb molt de foc. Aquí en teniu una mostra del que hi trobareu:
 |
| Ball de Diables |
 |
| Drac de l'Arboç |
Festa Major de la Bisbal de l'Empordà (15,16,17 i 18 d'agost)
Festa de la Serpent de Manlleu (14 d'agost).
Per a mostrar-vos en què consisteix aquesta festa i què s'hi fa us mostrem aquest vídeo on ho explica i, seguidament, la cançó de la Serpent i el programa de festes del 2011.
Les Santes a Mataró (27de juliol).
Tot i la importància dels Gegants en aquest poble i en concret en aquesta festa, cal destacar el paper del foc, ja que durant la celebració es poden veure diferents actes relacionats amb la pirotècnia que poden resultar molt interessants per al visitant com són: l'Escapada a la negra nit, la Passada de Diablesses (la duu a terme una colla de Diablesses formada per 30 noies) i el Correfoc. A més, s'ha de destacar la bèstia del poble: la Mamerota, figura que representa un gran animal amb banyes.
 |
| Momerota |
Santa Anna a El Vendrell (Baix Penedès), 26 de juliol.
El visitant podrà gaudir d'un espectacular Cercavila de Foc, que conté moltes bèsties, entre elles un dels dracs més grans d'Europa: el Caramot, que va acompanyat de dues bestioles de foc que s'anomenen Puces. A més, les altres bèsties que podrà veure són: el Cabrot, el Bou de Foc, la Mulassa Feixuga i el Tallat.
 |
| Cabrot |
 |
| Mulassa feixuga |
 |
| Bou de foc |
Sant Jaume (25 de juliol).
Per a celebrar Sant Jaume podem triar un d'aquests dos llocs o bé compaginar-los, ja que estan prop l'un de l'altre. Aquests són:
- Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat): el penúltim cap de setmana de juliol podeu acostar-vos a aquest poble a celebrar la seva Festa Major amb la colla de diables els Àngels Diabòlics i la seva estrella: el Mamut Venux, peça creada l'any 1996 arran de la troballa d'un mamut històric trobat a l'assentament del Puig de Castellar.
-Begues (Baix Llobregat): bastant prop de Sant Vicenç dels Horts també trobem una figura emblemàtica a la que, juntament amb el correfoc executat per la colla de diables del poble, treuen el Dia de Festa Major (que és també pels volts de Sant Jaume). Aquesta és la Cucafera, bèstia relacionada amb Santa Margarida i que es torna més ferotge al vespre. Durant totes les festes es troba exposada al poble, per a que tothom la pugui veure. Podeu veure més informació de la cucafera a la seva web ( http://www.cucafera.cat/ ) o en el següent vídeo, que ens mostra l'himne i la història de la cucafera amb una sèrie de dibuixos i vídeos:
Festa Major de Canovelles (3er cap de setmana de juliol).
En aquesta Festa Major hi trobem tres elements essencials: els Cans i les Ovelles (competicions entre dos bàndols del poble), una Catxarrada (milers d'instruments sonant al mateix temps), un Correbou de Foc i el Burriconi. Aquest darrer l'hem d'explicar amb més detall perquè potser constitueix la part més interessant de veure per al visitant. El Burriconi doncs, és una de les poques bèsties d'aigua que hi ha a Catalunya. Aquest, tot i que té dos sortides fixes (al Correaigua i a la Catxarrada) on pot buidar els 600 litres que porta al damunt, també pot sortir d'imprevist i mullar a qui es trobi pel camí.
Santa Margarida a la Riera de Gaià (Tarragonés), 20 de juliol.
Pels volts del 20 es celebra en aquesta població la Festa Major de Santa Margarida, també coneguda com “De quan Santa Margarida venç al Drac”. I és que, en aquesta celebració, de la qual es sap que ja al segle XII existia, hi trobem un bon grapat d'elements mitològics: diables, gegants i una escenificació de Santa Margarida i el Drac (seguint la tradició que diu que una cucafera, que en aquest cas se'ns mostra en forma de Drac, es menja a Santa Margarida, però que aquesta vencé la bèstia ferotge sortint del seu ventre). A més, un dels elements més importants d'aquesta festivitat és el Ball de Santa Margarida, ball parlat on participa la gent del poble, i que inclou una representació dramatitzada on hi ha dos personatges femenins (dos dels homes més barbuts del poble fan d'aquests personatges), un ball d'espases únic, la lectura de versos satírics per part de dos diables, etc.
Escaldàrium a Caldes de Montbui (segon cap de setmana de juliol).
L'Escaldàrium és una festa inventada al 1994 pel Ball de Diables de Caldes que combina foc, aigua, pirotècnia i música. La festa comença a mitja nit i va alternant danses davall l'aigua (una sèrie de mànegues la subministren) i altres davall el foc, que són anomenades tempestes. A més, en aquesta celebració es pot veure la mítica bèstia de la colla: la Godra, el lleó de Caldes. Per als amants del foc i les emocions fortes, no hi ha lloc millor on anar. Aquí us mostrem un vídeo amb més informació d'aquesta festa:
Sant Cristòfor a La Granada (Alt Penedès), 10de juny.
Aquest poble celebra la Festa Major el cap de setmana més proper al 10 de juliol. L'hem volgut integrar al recorregut perquè, a part dels balls de Gegants i les Diades Castellers, es duen a terme un parell de tradicions que són les que realment ens interessen, ja que segueixen la temàtica de l'itinerari. Aquestes són: la Baixada del Ruc i la lectura dels versos satírics per part dels diables. La Pujada del Ruc (durant la Festa del Most) i la seva posterior Baixada provenen d'aquesta llegenda:
"Vet-ho aquí que una vegada hi havia un ruc que no menjava i cada dia perdia més. Tot passejant-lo per la carrerada i dia rera dia, al passar per darrera l'església l'animal mirava frisós un lletsó que havia nascut dalt del campanar. Els veïns li aconsellaren fer-li menjar aquella herba de la qual n'estava tan engelosit. I ja els teniu tots muntant bastides, taulons i corrioles per pujar l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll l'empenyeren amunt mentre els més saberuts que s'ho miraven anaven dient 'Mireu com riu de content que està abans de prendre la medecina'. No s'adonaven que l'estaven escanyant i, per sort o per desgràcia, abans que arribés a dalt es trencaren les cordes i tota la bastida se'n va anar a n'orris. No en quedà notícia si el ruc va morir o no, però el clot que feren va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on es troba la plaça de Sant Joan, darrera l'església". 1
Així doncs, en primer lloc es duu a terme la Baixada del Ruc del Campanar, després es fa un correfoc i un espectacle pirotècnic que arriba fins l'Ajuntament i allà, es duu a terme la lectura del pregó oficial i posteriorment, la lectura dels versos satírics per part dels diables.
1Ajuntament de La Granada, “Ruc de la Granada”, <www.lagranada.ruc.htm>, dia de consulta: 28/10/2011.
Podeu obtenir més informació sobre aquesta i altres festes al web de l'ajuntament del poble: http://www.lagranada.com/
Sant Pere a Terrassa (29 juny).
El divendres de Festa Major a Terrassa, proper a Sant Pere, es celebra el Raval Infernal, un espectacle pirotècnic realitzat per nombroses colles de diables. En primer lloc, s'enfosqueix el Raval de Montserrat, que està situat davant l'ajuntament i es dóna un avís (Tro del Raval). Llavors comencen a sortir les colles de diables amb les bèsties corresponents que hi participen i es comencen a moure de forma circular en sentit contrari a les agulles del rellotge. La intensitat del foc augmenta fins que al mig del Raval s'hi situen els tabalers en forma de rotllana i es fa esclatar el tro final.
Sant Hilari Sacalm.
L'embruix és un festival que es fa des del 2009 a aquest poble al voltant de Sant Joan, i que ha servit per a recuperar la Festa Major Petita (Sant Joan) i un conjunt de llegendes i històries relacionades amb éssers mitològics de la contrada. En els dies en els que es celebra doncs, es fan cercaviles, rutes pels llocs relacionats amb llegendes, espectacles de màgia, etc. Per tal de que el visitant o la visitant pugui estar informat de quines seran les dates del pròxim embruix i quines són les activitats que s'hi realitzaran, disposa d'aquesta web, que per altra banda, és molt interessant:
 |
| Imatge d'una de les representacions a l'Embruix del 2010. |
Inici de l'intinerari: Sant Joan. 23 i 24 de juny.
La festa de Sant Joan (recordar que estem parlant de Sant Joan Baptista) és una de les més emblemàtiques en el territori de parla catalana. De fet, no hi ha poble/ciutat on no es celebri, encara que hi trobem variacions. Es celebra el solstici d'estiu, quan la nit és la més curta de l'any i el dia, el més llarg. A més, a tots els llocs 'associa aquesta nit amb elements màgics i sobrenaturals, i a molts lloc hi trobem éssers mitològics relacionats directament amb aquesta nit fantàstica.
Els elements comuns que trobem a totes les festes, doncs, són l'encesa de fogueres i foguerons, amb la tradició estesa per tot arreu de saltar la foguera. Aquest fet està relacionat amb la creença de que el foc conté una sèrie de propietats terapèutiques i curatives durant aquest període (de Sant Joan a Sant Pere, festa que es celebra el 28 i el 29 de juny), i que saltant-lo, s'aconsegueix la protecció contra malalties, a més de bona sort, per a tot l'any. S'ha de destacar però, que aquesta tradició té diverses variants, com haver de saltar 7 vegades els foguerons per a aconseguir la protecció o saltar de bracet amb la persona estimada per tal de que es consolidi la relació. Això sí, per a que les propietats d'aquest foc s'acompleixin s'han de respectar els requisits que ens mostra aquest refrany: “El foc de Sant Joan s'ha de botar per davant, el foc de Sant Pere, per darrere”.
Altres elements que trobem a algun dels llocs són: la presència d'éssers fantàstics, com hem dit abans (gnoms, follets, nyitos, minairons, fameliars, diables, martinets, barruguets...); la tradició de beure ratafia en alguns llocs de Catalunya; la pronunciació d'ordalies o fórmules màgiques (Com per exemple, l' “Ordalia de l'ou dins l'aigua”); o en els llocs on hi ha mar, la immersió en aquest com a forma de purificació, fet que es duu a terme juntament amb la saltada de foguerons (d'aquí ens ve el refrany: “Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any”.
Alguns dels llocs propers al Mar Mediterrani on es podem anar a celebrar Sant Joan (escollits pel seu interés cultural):
- Ciutadella (Menorca): Si volem començar l'itinerari de festes amb bon peu, ho hem de fer, sens dubte, a Ciutadella. Tot i no ser una festa en la que el més important siguin els elements mitològics i màgics (encara que sí que hi trobem “festers”, que així es com anomenen allà els foguerons), s'ha convertit en una festa importantíssima i amb caràcter global, ja que gent de molts llocs del món hi va per a celebrar aquesta gran festivitat. Sobretot, hi destaquen les exhibicions de cavalls i corresponentment, els seus cavallers, que constitueixen la part cabdal d'aquesta festa. S'ha de dir que aquestes exhibicions s'emmarquen dins una llegenda o història, ja que per a que aquests surtin, el “fabioler” ha de demanar al Caixer Senyor poder fer-ho. Aquella nit, després del ball dels cavalls, balls anomenats “jaleos” i “cargols”, la gent balla, s'emborratxen i molt esperen que surti el sol. Al dia següent, es fan una sèrie de jocs tradicionals, com són “S'Ensortilla”, “Ses Carotes” o “Córrer Abraçats”.
Cal destacar també la celebració del “Dia des Be” (dia 23), on es fa una missa a Sant Joan Baptista i aquest és representat per un home que porta a les espatlles un be viu, coronat i decorat segons la tradició. Aquest home es passeja de casa en casa, on se li dona una donació, que finalment acaba a la casa del Caixer Casat, que ofereix un refresc a tots els companys.
Per a que pogueu fer-vos una idea del que podreu viure en aquestes emblemàtiques festes us mostrem els següents vídeos i imatges:
 |
| Representació de Sant Joan Baptista amb el Be |
 |
| Exhibició de cavall menorquí |
-Nit de Sant Joan a Eivissa: Volem destacar la celebració de Sant Joan a Eivissa no tant per les fogueres i concerts que es celebren a cadascun dels pobles, com per un ésser mitològic molt important d'aquesta festivitat: el fameliar. Així ens descriu aquest ésser l'enciclopèdia d'Eivissa i Formentera:
“És l’ésser més característic i propi de la mitologia d’Eivissa i Formentera. Hom l’imagina amb cos humà, encara que de dimensió reduïda, calb, el caparrot desproporcionadament gros i bracets i cametes petites. El seu hàbitat és una ampolla negra, ben tapada, que es guardava a la casa i només se’l deixava sortir quan s’havia de fer alguna feina extraordinària, impossible de fer amb prestesa pels humans, però en canvi el fameliar era capaç de fer-la en una sola nit(...). Qui volia tenir un fameliar havia d’anar davall el pont vell de Santa Eulària i a punt de mitjanit de Sant Joan naixia una floreta, la qual s’havia de collir i introduir dins l’ampolla negra. Hom creu i diu que el fameliar és molt nerviós i molt feiner i que seguit crida “sóm es fameliar, vull feina o menjar!” Aleshores se li ha de donar una de les dues coses per assaciar-lo; l’aliment més apreciat és el pa i formatge, que se li ha de deixar a la porta de l’aljub o de la cisterna, o a un forat de paret. Conten que quan es posa a treballar no hi ha qui li mani prou feia i que només se’l va poder cansar un dia que un home el va enviar a eixugar un safareig amb un cistelló, o un altre que una dona li va manar que rentàs un borrelló de llana negra fins tornar-la blanca, és a dir, amb treballs impossibles. Per tornar-lo a introduir dins l’ampolla negra hom agafava una branqueta d’olivera beneïda i amb una oració molt rara que ja ningú no recorda se’l feia passar dins. És interessant dir que al llarg de la història de les Pitiüses el Sant Ofici de la Inquisició va actuar contra algunes persones que guardaven fameliars a casa seua i aquest és el cas de Bartomeu Fluixà, de Sant Llorenç, el s XVIII.” 1
1Consell d'Eivissa i Formentera. Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera (en línia), <www.eeif.es>, dia de consulta: 28/10/2011.
A més, hi ha una sèrie de festes a destacar: per una banda, la Festa Major al poble de Sant Joan de Labritja, amb una nit de rock i una gran festa Flower Power, que constitueix una de les festes més conegudes de l'estiu i a la que assisteix més gent; i la Nit de Sant Joan que organitza cada any l'Institut d'Estudis Eivissencs a un poble diferent, on la Colla de Dimonis “Es Mals Esperits” organitza un correfoc seguit de l'encesa del típic fogueró.
- Valls: tot i no tocar amb el Mar Mediterrani, s'ha decidit incloure la Festa Major d'aquesta població perquè constitueix un gran replec de éssers fantàstics i elements de la cultura catalana molt important. D'aquesta manera, durant les dos dies de Sant Joan trobem: gegants (Gegant petita, Gegant del Calçot, Gegant de la Quaresma), Caps grossos, un Drac, un altre Drac Petit, l'Ós, la Mulassa, la Mulassa petita i l'Àliga de la Ciutat. A més, s'hi fan un conjunt de balls tradicionals i que tenen a veure (alguns) amb éssers mitològics, com serien les dimonis. En concret, els balls que es fan són: el ball de la Moixiganga, el ball de bastons, el ball de Gitanes, el ball de la Primera i el ball dels Diables. Per altra banda, durant les festes es poden veure exhibicions de les diferents colles castelleres del poble.
Un poc d'història: Mitologia i paganisme.
Al plantejar aquesta ruta, algú es podria preguntar: per què comencem amb la nit de Sant Joan? Per què acabem per tots Sants? Primerament, hom podria pensar que això és degut a que la majoria de festes majors es concentren a l’estiu, però aquest no és el vertader motiu. En realitat, aquestes dues dates, i el temps que hi ha entre mig, l’estiu, han tingut una importància cabdal per a les persones que han viscut en la nostra civilització occidental. La majoria de festes per les quals farem la ruta, tenen un origen en l’antiguitat o en l’època medieval, i no és casualitat que les celebressin en els dies en que ho feien, encara que nosaltres ja no tinguem presents aquests motius. És per això que en aquesta primera part farem una recerca a través de la història, el simbolisme i la mitologia occidental per tal de desvelar quins motius profunds animaven aquells homes a fer festes uns dies i no uns altres.
La pèrdua de la referència de la naturalesa
Aquest títol vol expressar un procés que ha sofert el nostre occident durant els últims dos-cents anys, i que ha fet que els homes que habitem l’Europa d’avui haguem perdut la referència de la natura com a punt clau i determinant a les nostres vides. Algú podria pensar, després de sentir aquesta afirmació, que al dir això estem pensant en la imatge del bon salvatge de Rousseau, o que defensem un cert ecologisme naturalista que vol fusionar-se de forma panteística amb la natura, no ens referim a això. El que volem dir és que fins a la revolució industrial il’éxode rural de població, les persones construïen la seva vida a partir dels cicles de la naturalesa: nit-dia, les estacions, el temps, la llum solar, etc. Si algú te un familiar pagès, o que es dedica als treballs del camp, sabrà de seguida de què estem parlant. La vinya es planta a partir del gener i es cull al setembre, quan es poda, cal fer-ho coincidint amb el quart decreixent de la lluna, però si hi ha gelada o pedregada hi ha perill de que la vinya mori i no doni fruit. El blat es planta a l’hivern o a la primavera, i es recull a l’agost, quan el calor ha assecat la planta i la baixa humitat permet millor la seva conservació, etc.
Amb aquest petit tast ens n’adonem de com en són d’importants per a les persones del camp les estacions i els mesos de l’any, ja que cada mes i cada període te assignada una feina. De la mateixa manera, un any especialment sec o humit pot fer malbé tota la collita, o les plagues, els temporals, les gelades, etc.En canvi nosaltres, els homes de ciutat del segle XXI, realitzem sempre la mateixa feina tot l’any, pràcticament no canvia la nostra activitat durant els mesos de l’any, mentre que, per exemple, a l’edat mitjana, a l’hivern es treballava molt menys, perquè la gent es quedava a resguard a casa, i a l’estiu era quan es feien els treballs més pesats. A nosaltres les condicions climàtiques com a molt afecten el nostre humor, però per les generacions que ens han precedit podien significar la fam o la abundància. D’aquesta manera, al nostre segle XXI hem perdut aquesta referència natural, això ha estat degut a la creixent urbanització d’Europa, la vida urbana depèn molt menys dels cicles naturals que la vida rural, i també gràcies als grans avenços tecnològics, que ens han permeten recrear artificialment allò que només la natura podia fer.
L’única referència que conservem dels cicles de les estacions és l’estiu com a període de descans, i ja está.
El sol contra la llum artificial
Les nostres tecnologies ens han permès viure apartats dels cicles naturals fins a un punt tan gran que ja no ens domina ni tan sols el cicle essencial de nit-dia. Gràcies a la llum artificial, hi ha gent que treballa de nit i dorm de dia, establiments que estan oberts les 24 hores, activitats quotidianes que estan assignades exclusivament a la nit, apareix el concepte de nightlife, etc. Trobo molt interessant una cita de Jacques Derrida, el gran escriptor del món contemporani, que diu: “Jo sempre escric amb llum artificial, encara que sigui un dia assolellat”, el que ens vol dir Derrida és que l’home contemporani entén totes aquestes coses artificials casi com una segona naturalesa, i jo crec que l’afirmació té implicacions encara més llunyanes, també està dient, d’alguna manera, que l’home contemporani ja no depèn de cap “llum espiritual” externa (la llum del Bé de Plató, la llum de Crist-Déu), sino que ell mateix es construeix la seva realitat, la seva veritat, i per això sempre escriu amb llum artificial.
En canvi, l’altre home precontemporani del que estem parlant, s’adaptava als cicles de la natura. No era capaç, com ho som nosaltres, de controlar els cicles naturals com li plagués, sino que en depenia d’ells. És per això que a totes les cultures s’ha imposat sempre una deïficació de la natura, i si més no, al menys un cert respecte vers ella. Tampoc hem de idealitzar però, i fer-nos una idea equivocada, la cultura urbana sempre ha estat més independent de la natura que la cultura rural, encara que sí que podem constatar amb tota certesa que aquest homo naturalis tenia molt més en compte la naturalesa que nosaltres. Si hom pregunta a les persones que coneix (almenys entre la població jove) certes preguntes bàsiques sobre els cicles de la naturalesa, ningú sap ben bé què és això del solstici o l’equinocci, amb sort els hi sonarà de les classes de ciències naturals de la ESO, i de fet, molts tampoc no saben per on surt el sol i per on es pon, ni són conscients de la variació de l’altura del sol durant el pas de les estacions, i així, moltes d’altres coses. Sembla increïble que vivint e un món on cada dia surt el sol, i on cada any es repeteixen els mateixos cicles, la gent no els conegui en absolut, és evident que l’home d’avui pot viure perfectament sense ells.
Aleshores, quina era la importància que tenia per aquestes persones la llum i la presència del sol? Doncs si ens traslladem a l’Edat Mitjana, a un monestir, ens n’adonarem que els monjos d’aleshores (i els d’avui) observen el ritus anomenat “la litúrgia de les hores”, i que no es més que acompanyar el sol (imatge de Crist) durant el seu recorregut diürn resant a certes hores establertes (prima, laudes, terça, sexta, nona, completes, etc). D’aquí ve que per nosaltres, el dia comenci a les 24.00, hora en que els monjos feien la seva primera pregaria, i no al sortir el sol, com hauria estat lògic. D’aquí també venen expressions com “fer nones” o “hacer la siesta”. De la mateixa manera, els monjos només anaven al seu scriptorium pel matí, quan la llum solar era abundant. El mateix podem dir de la vida rural, la gent es llevava amb el sol i se n’anava a dormir quan aquest es ponia, de la mateixa manera, a les ciutats, si un guàrdia et trobava de nit, t’empresonaria, perquè s’assumia (amb molta lògica), que si actuaves de nit, era perquè no estaves fent res de bo (lladres i prostitutes). Això també creava un estil de vida en que l’activitat es concentraba al temps on hi havia sol, especialment l’estiu, i a l’hivern es dormia més, i les activitats es feien tancats a casa, per tal d’evitar el fred de l’hivern. Casi ho podríem interpretar com una cosa teològica, la gent feia la seva activitat sota la llum del sol, reflexe de la llum divina, i es tancaven a casa quan aquesta llum desapareixia. I és molt curiós, que nosaltres precisament fem tot el contrari, a l’hivern tenim menys festes, i l’estiu és el temps acostumat de les vacances, i això és precisament degut a un dels models de vida urbana per excel·lència: l’estudiant. La nostra organització anual neix amb l’estudiant medieval, que es desplaçava cap al lloc d’estudi durant l’estiu (recordem que n’hi havia molt poques universitats), període en que els camins eren practicables, i durant la resta de l’any treballaven.
Com ja hem dit abans, la natura va ser deïficada a per aquests homes, i de tota la natura, l’element per excel·lència sempre va ser el sol del que hem estat parlant, la qual cosa no és difícil d’entendre, si tenim en compte tot el que hem dit amb respecte els cicles de la natura: el sol fa possible la vida, fa créixer les plantes, ens calenta, i per dir-ho així, és el rei dels cels que tot ho il·lumina i tot ho governa. Aquest culte va ser expressat en les més diverses religions, com ara el Déu Ra, o el culte practicat a Stonehenge, o el Déu Amaterasu al Japó, etc. I en la religió que ens escau, la cristiana, el sol es va convertir, com ja ho hem dit, en aquesta imatge de Crist, i va passar a simbolitzar el Bé que venç les tenebres de la nit, que simbolitzen el mal i el pecat, l’absència de bé i de llum. Aquests conceptes els trobem a Sant Agustí, Orígens, Sant Isidor de Sevilla, sant Geroni, i tants d’ altres més, i es va plasmar en el fet que les esglésies s’haguessin d’orientar sempre cap a l’Est (fins al concili Vaticà), el lloc on neix el sol de Crist que derrota la foscor. Hem de tindre en compte que la costum era fer les misses pel matí únicament, i ens hem d’imaginar a nosaltres mateixos en una petita ermita romànica, plena de pintures, i amb una petita finestra a l’absis, i quan neix el sol, i la llum entra, tot queda il·luminat, i especialment, la part de l’altar, on Crist es fa present. De la mateixa manera, gran part del ritus cristià inclou la presència de la llum com imatge de Crist: a la celebració de la vigília pasqual, tot comença a les fosques, i quan es proclama l’Evangeli on Crist ressucita, tots els llums s’encenen, i els fidels prenen la llum del ciri pasqual per encendre les seves espelmes, una cosa similar passa en la celebració del Nadal.
El sincretisme i les festes principals del calendari Cristià
Una de les virtuts que va tenir el Cristianisme en els seus primers temps va ser la del sincretisme, que és la fusió de diverses creences en una de sola, de manera que el culte cristià, mantenint uns punts essencials, es va adaptar en la resta a la cultura en la que es trobava, i va anar absorbint i “cristianitzant” les festes paganes que tenien més popularitat i els hi va donar un sentit Cristià. D’aquesta manera, i en base principalment al culte jueu i al culte pagà, el Cristianisme va establir les festes principals de l’any.
Hem de dir que els solsticis són uns punts claus durant l’any. El solstici d’estiu es troba situat el dia 21 de Juny, i el d’hivern el dia 21 de desembre. El solstici és, seguint la seva etimologia llatina, aquell moment en que el sol es queda quiet al cel (deixa d’ascendir, o de baixar), i comença el seu moviment en direcció contrària. D’aquesta manera, al solstici d’estiu, el sol es troba al seu punt més àlgid, és el dia més llarg de l’any, i al solstici d’hivern, el sol es troba en el seu punt més baix, és el dia més curt de l’any. Si recordem tot el que hem dit amb respecte al simbolisme de la llum solar, entendrem doncs que els solsticis són punts claus en el calendari anual, és com si cada any es repetís a nivell còsmic la història del gènere humà: la llum sembla que serà derrotada per les tenebres, però finalment triomfa i comença a guanyar-li el terreny. D’aquesta manera s’estableix el paral·lelisme: sembla que el pecat original hagués vençut i que la humanitat no pogués salvar-se de la mort i el pecat, fins que finalment apareix un salvador, el messies anunciat i esperat que no és altre que Déu fet home. I aquí és on entra una de les principals festes cristianes: el Nadal, situat, curiosament, al solstici d’hivern. A les santes escriptures no es menciona en quin moment va néixer Jesús, així que els primers pares de l’Església van tindre la llibertat de situar la seva festa on es pogués expressar millor el seu simbolisme, i ho van fer precisament al 25 de desembre, el solstici d’hivern, moment en que les tenebres són més fortes, i sembla que el mal vencerà el món, i aleshores apareix el salvador de la humanitat, neix Jesucrist i des d’aquest moment les tenebres van perdent força enfront la llum. A moltes de les religions paganes ja existia una culte al sol en el solstici d’hivern, especialment a les religions orientals: Roma, Grècia, Mesopotàmia, etc. Així que la festa del Nadal va ser un dels sincretismes dels que parlàvem, particularment, va sorgir de la persistència de la gent en celebrar les saturnals, festes en honor a Saturn, encara que Constantí va proclamar el cristianisme com a religió oficial, i és per això que l’Església va decidir absorbir aquesta festa i situar-hi allà el naixement de Crist, una celebració que no s’havia commemorat especialment fins aleshores. La següent festa cristiana que trobem, és la pasqua, però aquesta no té en les seves arrels el paganisme, si no el judaisme. El seu origen és històric, la fugida d’Egipte del poble d’Israel gràcies a la intervenció de Déu. Aquestes dues festes de les que hem parlat són les festes claus del Cristianisme, les dues festes que articulen l’any litúrgic i on més celebracions hi ha, per això ambdues festes van precedides d’un temps de preparació de 40 dies(l’advent i la quaresma). Tot i això, ninguna d’aquestes festes està inclosa dintre del nostre marc cronològic (l’estiu), però ens ajuden molt a entendre el concepte global de l’origen pagà de moltes festes cristianes, i la preferència pels solsticis com a elements claus del calendari.
La propera festa que analitzarem, és la del solstici d’estiu, que sí que entra dintre del nostre marc cronològic. Aquesta festa la celebrem nosaltres com Sant Joan, el 24 de Juny. La festa de Sant Joan va ser situada en aquestes dates per dues raons. La primera bíblica, a l’Evangeli hi diu que quan María va concebre a Jesús al seu ventre per obra de l’Esperit Sant, la seva cosina Isabel (mare de Sant Joan) ja estava de sis mesos, i per tant, és lògic que Sant Joan neixi sis mesos abans que Jesús. La segona raó és pagana, i es que els romans també celebraven el solstici d’estiu. En concret, al solstici d’estiu hi celebraven un déu anomenat Jano (Janus), que era anomenat el déu de les dues cares, i el déu de les portes. Aquest déu tenia dues cares perquè se celebraven dos moments cada any, un al solstici d’hivern, encara que no l’haguem mencionat en l’explicació, ja que el principal era Saturn, i un altre cop al solstici d’estiu. Aquest déu era anomenat el de les portes perquè en aquests moments de l’any se suposava que les portes que comunicaven amb el més enllà, els esperits, els déus i les fonts d’energia còsmica estaven més obertes, i eren moments en que era més fàcil comunicar-se amb allò transcendent o espiritual. Aquesta festa de Jano estava marcada per les fogueres que s’encenien, i que volien donar més força al sol, que a partir d’aquell moment començaria a perdre protagonisme enfront la força de la nit. Com tothom pot observar, aquestes tradicions i fogueres s‘han mantingut totalment intactes molt especialment a la península ibèrica, i a les zones de parla catalana els hi tenim un afecte especial. El foc també té un simbolisme de purificació i d’unió de la comunitat, que dansa junta al voltant del foc.
Doncs bé, així com la festa del Nadal va ser una cristianització d’una festa pagana, el mateix va succeir amb la festa de Sant Joan. Aprofitant la extraordinaria coincidència que a l’Evangeli hi hagin dues figures principals anomenades Joan, (el baptista i l’evangelista), les van situar en el lloc de les celebracions del Déu Jano, amb el qual comparteixen una proximitat fonètica bastant interessant. Joan El Baptista, considerat l’últim dels profetes, el que tanca l’Antic Testament i dóna pas a Jesús “Després de mi ve el qui és més fort que jo, i jo no sóc digne ni d'ajupir-me a deslligar-li les csorretges de les sandàlies. Jo us batejo amb aigua, però ell us batejarà amb l'Esperit Sant.”1, és lògic que fos situat al solstici d’hivern, ja que des d’aleshores la llum de l’Antic Testament anirà minvant, per donar pas a la llum del Nou. Per altra banda, Joan l’Evangelista, celebrat el dia 27 de desembre, novament, menys celebrat que el Nadal, de la mateixa manera que Jano ho era menys que Saturn. És molt encertat que el situïn prop del naixement de Jesús, ja que aquest deixeble va ser el preferit de Jesús, el més jove de tots, i l’únic que no era casat, i que per tant, va compartir la virginitat amb Jesús. De la mateixa manera, ell va escriure un Evangeli i el llibre de l’Apocalipsi, i és per això que el situem al solstici d’hivern, el seu apocalipsi, igual que el Nadal, relata la vinguda del Messies, la seva segona vinguda, que anirà precedida per un aparent triomf de les tenebres fins que finalment la llum ho governarà tot.
Unes altres festes que ens agradaria analitzar, encara que sigui breument, són els equinoccis. En primer lloc, a l’equinocci de primavera (25 de Març) se celebra la concepció de la Verge María (nou mesos abans del seu naixement, com és lògic). Per altra banda, l’equinocci de tardor, situat el 22 de setembre, no té una celebració específica dins el calendari cristià ni al pagà. L’equinocci té les connotacions d’equilibri, de pas, de procés i de migració, d’un estat entremig, d’un posar-se en camí.
Seguim amb la descripció de la festa del Corpus, molt important en l’àmbit catòlic, i que més endavant veurem que tindrà una importància cabdal en l’aparició dels gegants i capgrossos. El Corpus va ser instituït al segle XIII, i des d’aleshores va cobrar una gran rellevància. El Corpus se situa al dijous següent al vuitè diumenge després de Pasqua, es a dir, 60 dies després de Pasqua, encara que als països on no és festa nacional (com a Espanya), es trasllada al diumenge següent. La finalitat d’aquesta festa és exalçar el cos de Crist present en la Sagrada Forma. El Corpus revesteix una gran solemnitat, a imitació de les desfilades reials, amb palis, processons i bandes musicals, suggerint així que Crist és el rei de l’univers.
També volem destacar en la nostra explicació el culte als sants, que d’alguna manera van suplir en el culte cristià la funció que tenien els múltiples déus romans. Com hem vist, la vida del camp està fortament lligada als fenòmens naturals, i en relació amb això, se celebraven molts i molts ritus en la Roma pagana relacionats amb la pluja i la fertilitat dels camps, com per exemple els ritus a Demèter, els de Dionís, etc. I a època cristiana, això es va substituir per la figura del sant, que intercedeix davant Déu, i per tant, cada sant estava encarregat o era el patró d’alguna de les funcions que els antics déus tenien. Això ens és totalment familiar a dia d’avui, i ho comprovem a totes les festes dels sants patrons de cada ciutat, o dels antics gremis medievals, o dels diferents oficis. En aquesta línia, una de les festivitats més importants que se celebren a l’estiu és la del 15 d’Agost, en que se celebra l’assunció de la Verge María al cel. En aquesta data, la majoria de noies que es diuen Maria celebren el seu nom, (les altres ho solen celebrar el 8 de desembre), i aquesta festa també està molt lligada amb la collita i la vida del camp. Durant aquest període és quan es fa la collita del blat, una de les més importants de totes, perquè és la base del pa i les seves variants, i és per això que és molt important que durant aquest temps no plogui perquè el que ja està collit no es podreixi degut a la humitat. Doncs bé, aquesta festa ja existia a la Roma pagana, i novament, es tracta d’una assimilació cristiana. A mitjans d’agost es celebraven les festes a Diana/artemisa, deesa de la lluna, de la caça, i reina dels cels, per tal que evités les pluges que són tan dolentes per a les collites. Altres sants importants a l’estiu són per exemple Sant Cristòfor (10 de Juliol, antigament el 25) Sant Jaume Apòstol (25 de Juliol), Sant Joaquím i Santa Anna, els pares de la Verge (26 de Juliol), Sant Ignasi de Loiola (31 de juliol), i els sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael (29 de Setembre)
Per acabar amb aquesta llarga descripció de festes, ho faré descrivint precisament la festa amb las que conclou la nostra ruta: tots sants. Aquesta festa, novament, té unes bases paganes. En un principi va ser proclamada pel Papa Bonifaci IV quan va consagrar el panteó d’Agrippa a la Verge Maria i a tots els sants, i va posar aquesta festivitat el dia 13 de Maig. Però el Papa Gregori Magne, al s.VIII la va canviar al 31 d’octubre per tal de fer-la coincidir amb la festa celta del Samhein, que era la nit en que es passava de l’estació calenta a la freda, i aquella nit, el déu de la mort feia ressucitar el morts permetent que es comuniquessin així amb els seus avantpassats. El Papa Gregori va canviar la data de la festivitat per tal que els celtes, recientment convertits, poguessin assimilar amb més facilitat les festes cristianes. Tot i això, als països mediterranis aquesta festa no ha estat molt senyalada, i era un dia en que la gent anava a visitar els morts de la família als cementiris, però a les últimes dècades, degut a la globalització, s’ha anat convertint en la festa que celebren els països d’origen celta, on la gent es disfressa, i apareix tot aquest imaginari de les bruixes, els fantasmes, i les carbasses amb cares.
Una altra pregunta a la que m’agradaria respondre, encara que fos de manera maldestre, es la següent: per què es concentren les festes a l’estiu? Doncs jo crec que per diverses raons. Una de les més importants és el clima, les festes comencen a realitzar-se a la primavera (el carnestoltes) , passant per l’estiu fins a la tardor perquè en aquest temps de l’any és molt més agradable sortir al carrer i fer vida de comunitat. D’alguna manera, el temps convida a fer-ho. Per altra banda, si busquem l’origen de moltes festes majors i altres tradicions com ara els castellers, descobrirem que tenen el seu origen, i si més no, una grandíssima potenciació durant el s.XIX, període en que les ciutats creixen de manera exorbitada, i en el que s’assenta la cultura urbana, que permet fer unes festes tan esplèndides i majestuoses. Aquestes festes van ser concentrades a l’estiu perquè per a una cultura urbana això anava millor, i també perquè molts municipis i grans ciutats van anar canviant els seus patrons per diferents advocacions a la verge, ja que durant aquest temps el culte Marià va augmentar de forma considerable: les verges de Fàtima i Lourdes, la proclamació dels dogmes de la Immaculada Concepció i de l’Assunció de Maria, etc. A la nostra mateixa ciutat, es va canviar el culte a Santa Eulàlia pel culte a la Mercè, celebrada al setembre. Moltes festes també se celebren al setembre perquè és just després de la collita, i els treballs del campa ja estan acabats, i es pot celebrar per tot el fruit aconseguit, ja que al setembre també es cull la vinya, un producte molt important pel nostre país.
Bruixes, dimonis i criatures
Sens dubte, un dels trets més distintius de les festes majors que es viuen a l’estiu i a inicis de la tardor són aquestes tradicions tan nostres i que tant d’interès desperten com poden ser els gegants i els capgrossos, els correfocs, les bruixes i els castellers. Nosaltres ens centrarem a explicar l’origen de totes aquestes criatures fantàstiques que acompanyen aquestes celebracions. Com a norma general, però, podem dir que la gran difusió de tots aquests elements del folklore es va donar a partir del segle XIX, per dos motius, un d’urbà, que ja hem explicat, l’augment de la població urbana, i l’altre motiu va ser l’aparició del corrent de pensament anomenat romanticisme, que va potenciar, reaccionant contra el racionalisme i la il·lustració, els trets particulars i concrets de cada cultura, fent que cada nació, i encara més, cada regió, rebusqués al seu passat, especialment el medieval, època descentralitzada i “concreta” com poques (com a contraposició a la universalitat il·lustrada), per tal de trobar-hi totes aquelles tradicions pròpies del lloc i que poguessin mostrar el geni, l’esperit de cada poble. Aquestes festes, en general, van perdre força durant les guerres mundials, i a Espanya, durant la guerra civil i la postguerra, però als últims anys han revifat amb tant o més esplendor que al s.XIX. Per posar-ne un exemple entre molts, el cas de la passejada dels gegants del pi a Barcelona, recuperada l’any 1959.
En primer lloc, parlarem dels gegants i els capgrossos o nans. El gegant és una figura que apareix a totes les tradicions de les quals hem dit que beuen aquestes festes populars. Per un cantó, a la Bíblia trobem mencionat al gegant Goliath, campió dels filisteus, que va ser derrotat pel rei David. Al món Grecoromà trobem els exemples del gegant Atlas, o dels gegants que va derrotar Hèrcules, al món celta també hi trobem la presència de gegants, nans i follets, etc. L’origen dels nostres gegants se situa a l’Edat Mitjana, temps en que eren utilitzats a les processons del corpus, la importància de la qual ja hem assenyalat. El corpus era tan important i tan concorregut, sobretot a finals de l’Edat Mitjana i durant tota l’època moderna (Renaixement i Barroc), que s’hi feien com obres de teatre itinerants unides a la processó, i d’aquí provenen moltes de les figures. El context general és el de la victòria del Bé contra el Mal. L’àguila, el bou i el Lleó representaven els Evangelistes , el Drac representava el dimoni de l’Apocalipsi, i els gegants eren el símbol del mal derrotat per Jesucrist. Aquest acte te relació amb les desfilades que feien els romans en que portaven per davant els presoners i els vençuts. A Catalunya ho trobem registrat des del s.XIV, amb el rei Martí l’Humà. Aquests gegants però, eren persones amb xanques, i no els gegants als que estem acostumats, que apareixerien al s.XVI, i que tindrien un dels seus punts àlgids al segle XVII, l’època de la Contrarreforma, que potenciava per sobre de tot l’espectacularitat i les emocions fortes als fidels (d’aquí va sorgir l’art que anomenem barroc). És doncs en aquest context que hem de situar els gegants, nans, capgrossos, follets i demés criatures similars. El fet que ara apareguin a les festes majors i no únicament al corpus té a veure amb el fet que quan es van començar a utilitzar carcasses per representar els gegants, van començar a ser utilitzades a altres festes per tal d’usar-les més, i això va fer que els gegants adoptessin un caràcter més festiu i municipal, incloent les figures de reis, reines, moros i mores, que reflecteixen més aviat un món polític i social que no un de religiós. La figura del drac com a dimoni ja l’hem esmentada, però des d’el s.XIX, degut novament al romanticisme, la figura del drac deixa d’estar associada permanentment amb el mal i el dimoni, i adquireix una idiosincràsia particular de la qual nosaltres en som hereus.
Ara volem descriure la història de les bruixes i el seu origen en les nostres festes. Les bruixes van ser a Europa durant l’Edat Mitjana, i sobretot als temps moderns, les representants del neopaganisme, relacionades amb el culte als esperits i les forces de la naturalesa, i a vegades també amb el culte a Satan, van ser fortament perseguides per la seva condició aliena a la societat establerta, per sortir-se dels cànons i les normatives, com tantes altres comunitats estigmatitzades a través de la història (i encara avui). El seu origen a totes aquestes festes l’hem de buscar més aviat en la influència germànica i del món anglosaxó que degut a al globalització s’ha extès per tot el món, i particularment ho hem de buscar a les festes de Halloween. En aquestes festes hi trobem les bruixes, els fantasmes i els esperits com a part de l’imaginari col·lectiu, i d’alguna manera, tots aquests personatges relacionats amb el món dels esperits i la màgia tenen alguna relació amb l’altre món que hem explicat dels gegants i demés criatures malvades, i és per això que han estat inclosos en les festes, encara que al seu origen aquestes figures no estiguessin lligades.
Per acabar, els correfocs tenen un origen molt concret i actual: les cercaviles i els balls de diables. Aquesta balls de diables tenen un origen medieval com a forma teatral d’entremsos, i més tard, al nostre s.XX se li van afegir aquests elements de pirotècnia, però que estaven limitats a una processó, i no tenien interacció amb la gent del públic, i que també estaven inclosos als dracs de les festes municipals que ja hem vist. I al 1979, en el Marc de la trobada de Dracs de les festes de la Mercè a Barcelona, es va fer un cercavila on el Drac era acompanyat per diables amb aquests elements de pirotècnia, i aquests diables es van saltar el protocol, posant-se a perseguir als que s’ho miraven, fins que una persona, en comptes de fugir, va quedar-se ballant, i d’aquí sorgeix la forma amb que coneixem avui els correfocs.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)